Joan, un home gros, molt elegant, amb el bigot blanc retallat i el poc pel que li quedava
molt ben pentinat, de caràcter fort però sempre somrient, anava cap a s’ha casa en
l’autobús amb una bossa que li havia portat la seua amiga Núria des d’Astúries.
La gent li mirava mal, amb cara de fàstic. L’home que estava assegut al seu costat es va
tindre que canviar de seient i un xiquet que hi havia començava a plorar.
Joan va arribar a casa, estava la seua dona esperant-li al menjador:
-Hola, ja estic a casa
-Hola Joan, que portes ací que fa tan mala olor?
– Ja deia jo que la gent em mirava mal en l’autobús
Joan portava a la bossa que li havia donat Núria un parell de formatges asturians que
feia una pudor insuportable.
Luis Soler Lluch.
Cèlia i Jordi eren dos joves que es coneixien des de la infantessa, els seus
pares estudiaven junts i fins ara, els quatre són millors amics. És per això que
des de nens passaven molt temps junts, jugant i barallant-se, rient, i també
plorant; però varen fer-se majors i ja no es barallaven, ni ploraven, eren molt
bons amics que compartien els seus problemes i s’ajudaven, reien sempre que
estaven junts, aprofitaven qualsevol lloc per veure una pel·lícula, i per mirar-
se quan l’altre no s’adonava, i quan coincidien, somreien còmplices dels seus
sentiments. Ell va enamorar-se de la seua alegria i intel·ligència, dels cabells
llisos que, rebels, tapaven part del seu rostre, dels seus llavis vermells i dels
seus ulls ignorants d’un únic color, unes vegades marrons, altres verds. Ella va
enamorar-se de la seua cavallerositat, de la seua facilitat per trobar la part bona
de les coses i alegrar-se de les més absurdes, de lo llest i bona persona que era,
però sobretot de lo bona persona que era amb ella.
– Hola, tenia ganes de veure’t.
– Hola, jo també volia quedar amb tu, l’altre dia no vàrem estar junts a soles
quasi res.
– Ja, les meues amigues volien ballar amb mi tota la nit i els teus amics
t’ajuntaven amb la primera que passava… Però ara estem junts sense ningú que
ens moleste –va dir ella amb un to amable i un somriure suau-.
– Tens raó. Bo, què fem? Prop d’ací hi ha un parc amb molts arbres, i tots d’un
verd intens, es veuen alguns animalets com esquirols o pardalets que canten
com professionals, té molts bancs per poder seure i gespa per tombar-nos;
amés els arbres fan bona ombra i no fa tanta calor com al carrer, vols que
anem? O prefereixes prendre un gelat?
– Mmm… M’apeteix més anar a eixe parc que dius i comprovar si és tan bonic
com l’estic imaginant.
– D’acord, la senyoreta vorà amb els seus ulls que no exagere –va dir mentre li
oferia el seu braç amb una reverència; ella l’acceptà rient-.
I van emprendre un passeig ple de bromes, rialles… i besos tan subtils com una
ploma que cau a l’aigua
Narratiu Conversacional Descriptiu
CARMEN REINA GARCÍA 2oBC.
Massa verd en la paret, massa fred als corredors, i eixa olor característica a
medicaments… no, definitivament no era el millor lloc per a morir, ni per a viure, però ella
no distava molt d’aquella gent que patia sota les mateixes quatre parets. La malatia l’havia
anat devorant poc a poc fins que d’aquella noia només quedava la raspa. Els seus ulls
verds havien perdut la seua vitalitat que els caracteritzava, ara cansats i sense vida eren
el reflex de l’ànima de la jove.
Estava asseguda en la cadira mirant a la paret, res no havia canviat des de la primera
volta que es va vore tancada. S’ofegava, ja no li calmava vore com la pluja colpejava amb
força contra les finestres, com si volguera entrar. Volia eixir i sentir la pluja correr per les
galtes. Quan de temps duia a la sala? Un mes? Potser no més de dues setmanes. Però
els dies eterns semblava que no passaven, se succeïen sense grans canvis, llevat de
l’arribada d’una nova xica o l’acomiadament d’una companya.
Aquesta vegada havia arribat massa lluny i ella ho sabia, però eixos grams de més havien
sigut suficients per tornar-se a tallar, i per primera vegada no s’empenedia, volia acabar
amb la seva vida, volia acabar amb la impotència de saber que estava malalta i encara
així continuava veient-se grossa. Estava farta de la gent que l’obligava a menjar, de la
gent que controlava els seus moviments, que li furtava la llibertat.
– Una altra vegada ací, Aitana? Em vas prometre que si tornaves al hospital seria per
veure’m. Que t’ha passat?
– No puc més. Estic cansada, sempre igual. Aquesta maleïda malaltia em perseguirà
tota la vida. La mare plora i el pare ja no dorm a casa, tot es culpa meva i no puc
evitar-ho.
– Calma i seu. Com estàn les teues ferides?
– No és això el que em preocupa, després d’ingresar per tercera vegada he entés com
funciona açó, no eixiré fins que no recupere els quilos que necesite i aixó precisament és
el que més por em dóna.
Ja feia dos setmanes d’eixa conversa. I no pensava quedar-se molt més temps, ja sabia
que havia de fer, havia decidit menjar per aconseguir el pes necesari per a eixir. Si alguna
cosa havia aprés els mesos tancada a la sala era a enganyar als metges en les proves
psicológiques. En tres mesos estaria fora, seria lliure. Però, ella sabia que els fantasmes
del passat tornen i que tornaria a caure en el malsomni del que ara intentava fugir.
L’anorèxia.
VERD: DESCRIPTIU MORAT: CONVERSACIONAL NEGRE: NARRATIU
MARTA GUIRAL RAYA. 2 BATXILLERAT
El guardià del cementiri s’acostaba al llit passada ja feia molt de temps la mitjanit. No
obstant això, i malgrat que hauria d’estar acostumat per l’inusual de la seua feina, alguna
cosa no el deixava tranquil i li impedia dormir. Ja feia algun temps que havien assaltat el
panteó de la família Ratherclaff, però les fortes mesures de seguretat apostades havien
impedit que els lladres furtaren res.
Aquella calurosa nit d’estiu, on no corría ni una lleugera brisa d’aire, el cementiri estava
més silenciós del normal.
Norton, que així es deia el guardià, va sortir a fer una ullada de la seua cabana, passant
pel panteó. Es va sobresaltar de manera gairebé exagerada en veure de nou la porta
forçada.
Per uns moments es va quedar paralitzat, i a continuació mogut per la curiositat, va entrar.
Es tractava d’una estada gairebé quadrada, i, malgrat la calor que feia fora, dins feia un
fred glacial. Tot i que la estada no estava il·luminada, es colava per ella la llum de la lluna
al costat de la dels fanals properes. La sala es trobava casi buida, i en ella només es
trobava un tallat en la pedra que deia:
Molt senyor meu,
si la fortuna Ratherclaff voleu,
el dia 3 d’Agost acudireu.
El raig de llum de lluna,
enfoncarà la pedra de la runa,
i entrareu a la sala de la riquesa suma.
Norton, en acabar de llegir la inscripció, va sentir un soroll d’on pensava que la paret
continuava; però, es va adonar que hi havia un petit forat pel qual cabia una persona de
perfil. Disposat a resoldre el misteri i mogut per la casualitat, va travessar l’estret
passadís. Quan estava a punt de sortir, va rebre un cop a la templa des d’un angle
desconegut, i va caure inconscient.
Es trobava en una sala molt il·luminada, a diferència de la resta. A causa de la commoció,
només veia ombres fugaces que es desplaçaven molt de pressa i semblava que cridaven
els uns als altres. De sobte, va captar el fil de la conversa.
-Ja us vaig dir que ha estat Joseph, va aconseguir burlar la premsa, i aquests idiotes
pensen que ningú ha aconseguit robar està fastigosa tomba- respondre de nou la primera
veu
On és? – Va respondre una veu greu
-No ho sé, a mi no em mires! – Va contestar aquesta vegada, una veu més aguda que
l’anterior.
-Eh tio, tens algun problema amb mi? Et vaig dir que em va ser impossible entrar, i de fet,
quasi em maten les parets aixafat. No em vaig portar res.- assegurà una tercera veu
Norton s’imaginava la situació. Una banda de lladres anava a pel tresor de la família, però
ell era l’únic que sabia la veritat sobre la fortuna dels Ratherclaff.
-I ara que fem amb aquest? No vull carregar amb un assassinat, però ha vist massa.
-Potser podríem amenaçar-lo, dient-li que si se’n va de la llengua se la tallem. No és la
primera vegada que ho faig.- sentencià la veu de dona, amb un somriure als llavis.
Norton s’estava començant a espantar, de manera que no va tenir més remei que parlar:
-Imagine que haureu vingut a robar el tresor de la família, com dedueix per les vostres
vestidures-
-Què dius, vell? – va preguntar la veu greu
-Doncs que és una llàstima, ja que abans de morir l’últim familiar conegut, la fortuna dels
Rathercaff es va enfosar.-
-No pot ser!
-Et ho vaig dir! Jo no vaig robar res! –
– A veure vell, et done 3 segons perquè et aclares.-
No hi ha res a aclarir, simplement la seva fortuna es va extingir i només queda el record,
molt ben guardat, de la llustrosa família Ratherclaff.
-¿I com saps tot això? – Va preguntar la veu femenina
-Doncs perquè jo sóc aquest últim familiar, el bastard dels Ratherclaff. El meu pare no em
desitjava, i passava llargues temporades tancat a casa, assabentant-me de les notícies
que portaven els meus germans i oncles.
-Llavors, Que fem? Hem de fugir! – Va exclamar la veu més jove, a qui havien acusat
prèviament
Doncs sí, perquè el meu ajudant ens descobrirà més prompte que tard, en descobrir que
no estic en el meu lloc.
I d’aquesta manera, els tres assaltants van marxar amb les mans buides i amb el secret
de la família Ratherclaff.
Alvaro Lopez Albalat.
Era Octubre i tu estaves a punt d’anarte’n en aquell tren, no et tornaria a vore mai més i
l’únic que pensava era el molt que t’anava a trobar a faltar, uns dies abans de marxar em
vas portar al nostre lloc preferit, al parc dels ànecs . Faltava poc perquè es posés el sol,
corria l’aire i les fulles dels arbres caien lentament, recorde perfectament els colors de les
fulles, de la seua forma…eren rodonetes, altres més allargades, altres tenien pics, unes
acabaven en una punta i altres en tres, els colors eren els típics de la tardor, unes
vermelles, altres ataronjades, marrons i groguenques.
Ens assentarem en el nostre banc, davant del llac on li donàvem de menjar als ànecs
sempre, en aquest moment em vas mirar i vaig veure la teua mirada trista, em va fer
estrany. Tu, tu que sempre havies sigut un home alegre, amb un somriure… al veure
aquesta expressió de tristesa en la teua cara sabia que alguna cosa no anava bé.
Et recordes quan eres petita i veníem ací totes les vesprades? Em va preguntar el meu
pare trist.
– Si clar que ho recorde, com no recordar aquells meravellosos moments li vaig dir
esbossant un somriure.
– Aleshores vull que em recordes així sempre. em va dir molt seriós.
Per què dius tot això pare? Estàs bé? Ademés no se a què et refereixes amb el que vols
que et recordi així, així com?
– Doncs així com era jo, alegre, rialler, amb energia …. Ara sóc no més que un vell que li falta poc per deixar aquest món. em va dir amb un to mitj apagat.
Pare no digues aquestes coses que m’espantes vaig dir amb cara de sorpresa i a la
vegada espantada.
– Filla t’he portat ací perquè d’ací poc no estaré ací per a tu, i vull que et vagis amb un
record bonic del teu pare. Em va dir donantme una caixa.
– Pare !! Això és … . Vaig dir obrint la caixa.
Si així és filla aquest és el penjoll que li vaig regalar a la teua mare quan érem joves, va
ser el primer regal que li vaig fer. Em va dir somrient.
En eixe moment em vaig posar a plorar, jo no volia que aquest home que m’estava dient
aquestes paraules es fora del meu costat, aquest home alt, amb canetes ja als cabells,
amb els ulls blaus, amb aquell somriure que feia que la gent s’alegrara amb només
veure’l, aquest home que amb només passar al teu costat notaves que desprenia alegria.
Ens vam passar tota la vesprada ací assentats explicantnos de tot, anècdotes, contes,
històries….
– Pare ara de veritat perquè m’has portat ací, i per què m’has dit totes aquestes coses? Li
vaig preguntar amb els ulls plorosos.
– El metge m’ha dit que aquest càncer ja no té més remei, em dona com uns dos mesos de
vida. Em va dir tartamudejant.
Em vaig derrombar en sentir aquestes paraules, no podia ser cert. En aquell moment vaig
abraçar al meu pare com si no haguera demà i em vaig quedar així tota la vesprada. Els
dos estàvem plorant però ell em va mirar i veient com les llàgrimes li caien lentament per
la galta em va dir:
Este on este, estaré amb tu sempre. La meua nena t’estime.
-Jo també t’estime pare.
Verd: Conversacional Roig: Narratiu Blau: Descripció
Bea Sanchis Clement 2 Batxillerat
El mes passat es va produir el partir entre el F.C.Barcelona y el Real Madrid C.F. en el
Camp Nou, Barcelona. El camp es troba en el centre de Barcelona y es molt gran, amb
imatges del jugadors per fora, i per dins es de color roig amb blau, els colors oficials del
equips. Per a arrivar tens que anar per la avenida Hernan Cortés y quan aplegues al pont
de fusta tens que agafar la dreta, seguir recte i de seguida voras el camp. El partit va
finalitzar 2-0, que avans d ́aquest els jugador C.Ronaldo i Messi varen tindre una xicoteta
conversa on es van dir:
-C.Ronaldo: bona sort pero anem a guanyar.
-Messi: igualment pero t’equivoques
TEXT INADECUAT
Hola director de l ́acadèmia de inglés, ahir el meu amic i yo varen estar xarrant sobre fer algo en el nostre temps lliure, tu ja saps no? Al principi no fer res és l ́hòstia però al final cansa, aleshores hem decidit asignar-nos a la teua academia, que l ́hem vista per el carrer i sembla que és un bon lloc per a aprendre. Així que ja saps, quan pugues ens crides i nosaltres anem
TEXT INCOHERENT
Ahir va haver un accident de cotxe a les tres de vesprada en el centre de Madrid, deu minuts abans de que començaren les rebaixes, que aquest any es troben a molt bon preu. L ́accident es va produir entre un home i una xica. Cinc minuts després va arribar la policía i l ́ambulància, que es varen retrasar perque li varen tocar tots els semàfors en roig. L ́ambulància va portar les víctimes a l ́hospital, que va tardar perque hi havia un festial chinés per els carrers, on venien molta comida. Quan arrivaren els metges se ́n varen ocupar dels pacients.
TEXT DESCOSIONAT
Joan quan era xicotet no li agradaven fer els deures Joan no savia perque no li agradaven
fer els deures la mare de Joan sempre li deia que sempre hi ha que fer els deures son molt importants fer-los perque s ́ha de fer els deures sempre
Jean Carlo Pino
El context: és la situació en que s ́emet el missatge i que permeten comprendre ́l. El
context engloba les circumstancies temporals, espacials, socioculturals i el referent del
missatge (realitats a què fa referencia el missatge)…
El professor continuava explicant en que consistía el context, pero Paola i jo tan sols
podien pensar en el que había pasat la nit anterior:
J- Com vas acabar ahír?
P- vaig arribar a casa a les 3…
J-vas anar a la policía?
P- no perque no crec que trobren el meu telefon así que vaig anar a la meua casa
directament.
J-molt be com tu vuigues, després parlem.
Vais anar a l ́atra clase i el profesor va continuar amb el temari:
“Tornes al lleopard que t’allibera
desig i afany
i creus i vius
toques la pluja el blat
l’arrel dels ametlers
veus l’ull foll del crepuscle
el teulader que esquinça
la vella pell de l’alba
i gira el món amb tu
tot nu sota les pedres
Véns dels morts
i tornes a la vida
i rius i cantes
i eres lliure ́ ́
En aquell moment va sonar el timbre, tocava baixar al pati, aixi que vaig arribar a on es
localitzava paola fins l ́hora de la próxima materia.
Alicia Lopez de Armentia
Redacció amb diferents tipus de textos:
Barcelona estava il·luminada per la llum del vespre, mentre els vaixells y els mariners
arribaven al gran port on tots els dies amarraven les seues cordes. Deixaven la menuda e insuficient pesca del dia que després vendrien per quantitats que ni garantien y cobrien les seues necessitats bàsiques ni mantindre a les famílies que els esperaven en les desarrelades y velles cases dels pescadors professionals del port. En aquest ambient, un dels pescadors, el que tenia una de les embarcacions mes impressionats , s’acosta orgullós a una embarcació propera per comentar la situació y com havia anat el dia.
-Ei,com va? Com s’ha donat el dia?
-Uf,ací, lla veus, pitjor de lo normal y tot, hui res, y els meus esperant a casa…
-Es veritat, si continuem així no se que farem.
-La meua dona m’ha dit que si no varia la cosa anirem a la capital a guanyar-nos la vida.
-Si?La veritat es que te raó, aquest treball a menuda escala no te futur.
-Bueno, res ,ens veiem dema
-Val, adéu.
Eixa nit el pescador, es va quedar pensant en eixa conversa. Y va decidir pensar raons y
arguments per a queixar-se a l’associació y al gremi de pescadors de la pesca abusiva de les grans empreses. Escrigué la carta al dia següent, amb les següents raons:
Vull les subvencions de l’estat per la situació de davanteja del sector pesquer a petita escala, que a aquest pas esta condemnat desaparèixer. Y argumente les rentes de els sous dels pescadors com a prova de la situació.
Pablo Durà Gimeno
Dejar una contestacion