Daniela Alejandra Chinchilla Sánchez.
La biblioteca estava buida i pràcticament a fosques. Nadia estava plorant, i la seva cara estava il·luminada l’única llum de tota l’estança. Les llàgrimes diluïen la tinta de la carta que portava les mans.
<<Nadia, estic bé , no facis cas de tot el que et diuen. Vés amb compte, ells voldran posar-te en contra meva i utilitzaran tota mena d’enganys. Sento no haver-me acomiadat de tu, però si ho feia no m’haguessis deixat marxar de casa. Tot el que estic fent ho faig per nosaltres. Fins que no aconseguisca les proves necessàries no tornaré.>>
Aquestes paraules l’havien desconcertat, tant que no va escoltar els passos que s’acostaven cada vegada més. Nadia va sentir una veu però no li va fer cas.
-Disculpi senyoreta, la biblioteca està a punt de tancar.
La bibliotecària al veure que la va escoltar, va encendre la llum per a cridar la seva atenció.
– Marina!- va dir amb sorpresa i es va alçar ràpidament-. No t’havia escoltat entrar, ara me’n vaig. No sabia que era tan tard.
-Hola senyoreta, no passa res – va fer una pausa-. Sap alguna cosa de la senyoreta Regina? Fa temps que no la veig per aquí.
Nadia en escoltar això va amagar la carta, i es va acomiadar amb un gest ràpid.
Andrea Molina Sánchez
La película “tres metros sobre el cel´´, es una peli d´amor, que tracta d´una pareja molt diferent ,cada escú con el seu estil de vida. La ona es d´una famila mot estricta y ell viu amb el seu germa major perque no es parla molt amb els seus pares.
-Laura podriem anar aquest dimecres al cinema perà vorela ,esta molt be es molt interesant.-Si ,la veritat es que mágradaria anar a vorela m´agrada molt els actors que entran en escena.
Marta Navajas Cortés
Andreu ja m’ esperava a la sala, al costat de la llar. Eren quasi les 9, l’ hora acordada per al sopar. Van entrar al menjador d’ aquell restaurant, on ja hi havia algunes taules ocupades. La majoria eren parelles joves amb criatures menudes, encara que també hi havia alguns adolescents.
– Ja et presentaré demà a la gent que treballarà amb nosaltres, quasi tots són bons amics i excelents ilustradors. Però avui soparem junts, vull contarte moltes coses. Fa tant de temps que no es vegem!
– Tenìa moltes ganes de parlar amb tu -li vaig dir, alegrement-. Primer de tot, ¿Per qué jo? Mai habera imaginat que contaries amb mi, coneixes tants artistes influents…
– Al seu moment, ara hem de fer els honor al sopar que van a preparar- mos. -Andreu va somriure a la xica que s’acostà per servir-nos.
La veritat és que ho vaig trobar tot deliciós,i no va ser només per la fam que tenia. Així que començàrem a sopar, Andreu em va demanar que li contara què havia fet al llarg de tants anys.
Sandra López Úbeda
Com tots el anys quan arribava l’estiu m’anava al poble. Un dia passejant pels carrers de València em vaig trobar a la meva millor amiga.
-Hola Lucia, com vas? Hi fa temps que no parlem.
-Hola Bea, molt bé la veritat, que no vas a pujar al poble?
– Si, vaig a fer les maletes, però primer tinc que anar a altre poble, un poble on el paisatge es esplèndid on hi ha un riu, el riu Túria, y el mont està replet de animalets, estic segura de que t’agradaria molt.
-Que bé, podríem anar un diumenge. Jo aquest estiu me’n vaig a les afores de València, a un poble on hi ha platja y la gent que hi va es estrangera. Per les nits aniré a la platja a vore les estreles , que diuen que es preciós, si vols podem anar un divendres y ens quedem en una casa gran que té la meva família prop de la platja.
Ja era tard y s’estava fent de nit, Lucia feia temps que no veia a la seva amiga però es tenia que anar.
– M’encantaria, jo me’n vaig ja, que el meu pare m’està esperant en el cotxe i tinc que fer la maleta, aquest estiu et cridaré per a vore com va la teva família.
-Bon estiu Lucia, passa-ho genial .
Leticia Noguera López
– Maria, saps el que em va passar l’altre dia?
– No, conta’m.
– Ahir vaig anar al mercat perque la meua mare volia fer paella per a dinar, i haviem de comprar verdures, arròs i conill, vam donar un passeig i al tornar varem vore al Jaume!
– A Jaume? Fa molt de temps que no sé res d’ell! Com està?
– Molt desmillorat, anava vestit amb una samarreta groga i uns pantalons blaus desgastats, s’ha aprimat una barbaritar i s’ha deixat barba, ara es més alt i se li notava una mirada cansa i desganada.
María Beltrán Mir
La biblioteca del carrer de la Pluja era cinc vegades el caserò de la Sonia. La façana era de pedra, alta e imponent, amb les balustrades de marbre, i tota plena de relleus que representaven diversos personatges de la literatura occidental.
La Sonia se’n quedà mirant bocabadada les cinc primeres vegades que estigué allí, a partir de la sexta només entrava sense fixar-se en la magnificència de l’edifici, com si així poguera apartar de la seva ment la idea de allò que anava a fer a la biblioteca.
Un dilluns pluviós de novembre, a les cinc i tretze minuts de la vesprada, Sonia entrà com totes les setmanes puntual a la seva cita amb el Didac. El trobà assegut al fons de l’últim corredor del tercer pis, no hi havia ni un ànima al voltant. ‘’És estrany el Didac’’ va pensar ‘’Sempre amb els seus texans gastats, els cabells rulls desastrats i la seva mirada penetrant. És pràcticament impossible dir-li que no quan el mira, encara que sàpigues que estàs entrant en un marró.’’
– Ei, Diderot – Va fer la Sonia fent-li una carícia al cabell – Com va?
– Fas tard. Sempre fas tard. Estic fart de dir-ho, Sonia.
– Tenim el dia tort, avui? – Es burlà la Sonia – Que jo sàpiga passen dos mísers minuts de les cinc i quart, i potser si no t’amagares com un ratolí a la última planta podria trobar-te avanç.
El Didac va fer cara de fàstic, no li agradaven els ratolins i no li agradava que tot el mòn (encara que Sonia fora diferent) li diguera que pareixia un ratolí de biblioteca. Ell savia perfectament per qué havia de estar on estava i no era precisament perque no tinguera ganes de emportar-se la Sonia a casa i entretindre’s d’altra manera.
– Sonia, no fotis. Hem de ser discrets, eh? Que encara no ho saps? No anem a consultar llibres censurats de la segona guerra mundial davant dels espècimens que venen ací a llegir. Que a saber qui trobem. Ja saps que es el nostre secret, només nostre.
La Sonia se’l mirà amb tendresa, li agradava qual el Didac es prenia algo en serio, li donava seguretat ser amb ell.
– Molt bé Diderot, tens raó. Però no tornes a dir que arribe tard o qualsevol dia no arribaré, ja ho saps. – Va dir mentre agafava una cadira per ser al costat del amic- Apa, què fem que no estem treballant? Vaig en busca d’un parell de llibres nous, ja torne.
Alejandro Gamir González
Enric, era un xic de catorze anys, un xic gros però que li agradava jugar a futbol amb els seus amics, fins que una vesprada jugant a futbol, el seu amic Daniel (amic d’Enric de tota la vida, un xic prim, moreno i amb el pèl ros) li va fer una entrada i li va a tirar a terra i Enric es va a trencar un braç i des de llavors té por de jugar a futbol per si es trenca el braç una altra vegada, però el seu bon amic Daniel tindrà una conversació amb el:
D.- Enric, eres molt bo jugant a futbol, i seriosa una pena que no jugares mes E.- Però daniel, tinc por de que torne a pasar…
D.- Has de jugar a futbol amic meu, perquè si no lluites pel que vols mai arribares a complir el teu son que és jugar en el València, així que anima’t i posa’t a jugar. Vinga!
E.- Tens raó amic, moltes gràcies.
Aleshores Enric va tornar a jugar a futbol i amb el pas dels anys va ser un bon jugador del valència.
Silvia Molero
Des de la finestra es podia observar aquell parc al que a ella li agradava baixar, a l’habitació podíem trobar una taula, dues butaques, la televisió, el normal que hi ha en una casa.
En aquell moment ell crido al timbre buscant-la, esperava trobar-la a casa doncs havia de parlar amb ella.
– Pots baixar?- va dir ell.
– Avui no, no tinc ganes- li contesto.
– Per favor, és important- va replicar.
– No entens que ja no vull tornar a veure’t? Vés-te ja- va dir ella finalitzant la conversa.
Ell es va donar per vençut i es va anar, mai més van saber gens l’u de l’altre.
Lorena Martínez Moya
Marcos era un xiquet normal. Com tots, anava a l’escola. Allí tenia molts amics, entre ells, amb el que millor es portava era amb el seu amic Manuel, cridat també Manu:
– Hola, Manu!
– Què passa, Marcos? T’has assabentat de la bomba de hui?
– Perquè no. Vinga, compte, compte. Va dir Marcos ansiós per assabentar-se del que ocorre.
– La senyoreta Amy està roïna i han portat una substituta. Diu Juan que li ha vist caragols en el bescoll i cables en els peus!
– Que sí! De veritat de la bona! És un robot!
– Atenció que ve! Tanca el pic!
– Bons dies – va dir una veu electrónica- Què tal esteu?
– Huy… molt bé gra-gracies senyoreta. Je, je! Eh…Manu i jo hem d’anar-nos-en va-val?
– Clar – va dir la professora robot- Ens veiem en clase.
Manu i Marcos van cridar el director. Què hauria passat? Després, el director va explicar als xiquets que eixe robot havia sigut dissenyat per a substituir els profesors.
Aurora Vila Cremades
La vesprada avançava a mesura que les meues ganes de seguir esperant minvaven. El parc estava cada vegada més fred, cada vegada més buit, tan sols m’acompanyaven les fulles dels arbres que queien per culpa de la tardor. El riu es movia lentament, i els peixets nadaven ràpid, sense preocupar-se de portar cap tipus de coordinació amb l’aigua. El cel ja començava a ser d’un color rosat i el sol taronja brillant. Quan per fi em vaig decidir a alçar-me d’aquell incòmode banc, vaig sentir aquella veu tan familiar:
-Hola amor, perdona el retard, el trànsit és horrible…
+Sort que has arribat, dos minuts més i no em trobes aquí.
Xenia García García
Una vesprada qualsevol dos amigues se encontraren en un parc en el qual començaren una conversa.
Patrícia: bona vesprada, com estàs?
Lucia: Molt be i tu?
Patrícia: be, tan recordes aquella nit fa uns anys que vam conèixer a uns xics en aquell local de cullera?
Lucia: Si, clar per que ho dius?
Patrícia: Per que un de ells m’agrega al Facebook l’altre dia!
Lucia: quin era de tots?
Patrícia: Un xic alt, en el monyo negre i curt, els ulls verds, el nas xicotet, els dents molt blancs, simpàtic, era el mes graciós del seu grup d’amics, portava una camisa blava i uns pantalons curts blancs i xancles.
Patrícia: L’agradava ballar amb mi per que deia que ballava molt be.
Lucia: Si ja se qui es!
Patrícia: crec que vaig a quedar amb ell.
Les xiques continuaren parlant fins que es va fer de nit.
María Cucarella
Actualment la joventut està completament perduda. Els xiquets no disfruten de la seua infantessa ja que als deu anys, o inclús abans dels deu, ja tenen el seu telèfon amb el seu internet i els seus jocs inclous. La situació es trista ja que alhora els xiquets no tenen contacte amb el mon natural, es fan autistes ells mateixos, no tenen cap mètode de supervivència i poc a poc això fa que es cree una addicció que dia a dia es fa més gran.
Hui em anat a un institut i em preguntat als xics i xiques de batxiller sobre aquest tema, això es el que hem averiguat…
Reportera: -Per a tu com seria la vida sense el Whatsapp?
Alumne: -Sincerament em costaria moltíssim perquè es una red en la que pots parlar gratuïtament compartir vídeos, fotos, musica etc.. A banda de que es molt mes còmode per a parlar amb la gent.
Això es un dels testimonis que mos donen un dels alumnes… La veritat es que es depriment ver a xics de 17 anys amb aquestes mentalitats i es per això que dia a dia mos controlen desde els alts càrrecs com a títeres.
Raquel Villanueva del Río
Un dia per el carrers se encontraren dos amics que abans d´estiu no s´havien vist i es pararen a contar-seu tot.
Aida: Eh tío, com estàs ?
Gerard: Molt bé colega, ací estem, i tu que?
Aida: Ací estem, tan bé com sempre !
Gerard: I que has fet aquest estiu que no te hem vist el pèl ?
Aida: Doncs.. m´he anat al meu poble i no he parat fins que vaig tornar fa dos dies.
Gerard: Colló que bé, i quin es el teu poble?
Aida: Villarriba, no crec que el conegues… Es un poble molt xicotet que segons la llegenda està enfrentat en el poble del costat, Villabajo.
Gerard: Que interesant !! I que te el teu poble d´especial?
Aida: El meu poble es increíble, te unes piscines molt grans que estan rodejades de bars, també te unes muntanyes en les quals es fan multiaventures organitzades per l´ajuntament, però lo que més m´agrada a mi es el riu que passa per el costat de ma casa i com no, la gent tan meravellosa que hi ha.
Gerard: Te bona pinta la veritat, així que espere poder anar l´estiu pròxim en tu i disfrutar-ho.
Aida: Clar que si, estas convidat.
Aquells dos seguiren parlant i parlant durant hores…
Valentina Ocampo
En aquell moment l’únic que volia era tornar ràpidament a casa, plovia massa i no hi havia ni una sola ànima pels carrers, el seu barri no era dels més segurs de la ciutat en aquestes condicions i molt menys a aquestes hores era aconsellable estar per els carrers.
En arribar al carrer on solia comprar el tabac va decidir tirar per un carreró per escurçar una mica el camí, ja que sentía com una mirada el perseguia, tenia un mal pressentiment, per la seva sorpresa quan estava a punt de girar va escoltar un soroll d’una botella ser golpejada i es va posar nerviós, va girar una mica el cap per veure què era però va resultar sol ser un gat negre amb una estranya cicatriu a l’ull que havia sortit de la nada.
Una vegada al carreró va apressar una mica el pas perquè el gat ho havia fet pensar en totes aquestes històries de que els gats negres portaven mala sort, sabia perfectament que eren només paranoies de la gent, mai havia sigut molt supersticiós, però per caminar més ràpid no li passaria res.
La seva casa estava just a la cantonada, però quan ja anava a sortir un home alt i prim, amb uns pantalons vells, sabatilles i una sudadera trencada va aparèixer a l’altra banda del carrer, tenia barba de diversos dies però no se li veien els ulls ni les mans perquè les portava a les butxaques, l’home va començar a apropar-se a pas lent cap a ell, amb un somriure que posaria els pels en punta fins al ser més valent.
Va retrocedir una mica però va tropesar amb alguna cosa que el va fer caure d’esquena i quedar atordit durant uns segon, per la seua sorpresa, era el mateix gat d’abans, en adonar-se de la situació en què estava va buscar ràpidament l’home però ja no hi era, potser havia sigut una broma de mal gust del seu moment pel nerviosisme del moment.
Es va posar dret, es va netejar una mica la brutícia i continu caminant el poc que li quedava per sortir del carreró, res més posar un peu fora va sentir com algú l’agafava de la jaqueta i li posava un ganivet al coll.
-¿Pensaves que havia estat la teua imaginació? – Li va dir una veu greu i esgarrifós.
Es va quedar sense respiració abans de sentir com era arrossegat una altra vegda cap al carreró, l’home va estrellar contra la paret i va poder veure els ulls, donaven terror, no sabia com explicar tot el que va sentir en veure aquella mirada.
-No! – Va ser el que va cridar abans de veure com s’alçava el ganivet, l’últim que va veure va ser aquella mirada que qualsevol voldria oblidar.
Cristina Ripolles
Hi havia una vegada un nen molt petit, amb ulleres i molt repentinat, el seu nom era Manolo. Però que el seu aspecte no ens enganyi. Era el nen més entremaliat de tota l’escola, temut per tot el món. Robava el dinar a tots els nens que el volgués i era un malisim estudiant. Però tenia una gran debilitat: el futbol. Durant el curs jugava en el millor equip de futbol infantil, el Pinigol, i a l’estiu se n’anava a campaments per poder seguir practicant el seu esport favorit i així de major ser el millor jugador del món.
Però un dia, la seva mare, cansada del comportament del seu fill i les seves mala notes, li va amenaçar amb no deixar-li anar al campament d’ estiu. Manolo tement que l’ amenaça de la seva mare siguera veritat va decidir demanar ajuda a Pepe, el nen més intel· ligent, erudit i amb la millor notes de la seva categoria.
-Pepe! -li diu Manolo
-No si us plau,no em peguis. Et donaré el meu dinar-va dir Pepe amb veu tremolosa
-No, Pepe, no. No et vull pegar, ni vull tu dinar. Necessito que m’ajudis a aprovar.
-No. Segur que és un parany per acabar pegant-me.
-Et prometo que no és això. Necessito aprovar per poder anar al campament de futbol aquest estiu .¿Me ajudaràs si us plau? Necessito la teva ajuda, et prometo que no et tornaré a tractar malament.
Pepe es va aturar a pensar durant un instant i alfinal va decidir-mmm … si. Val. Tracte fet.
I així va ser com Manolo, després de grans esforços i sacrificis, va poder aprovar aquest curs i anar al campament d’estiu. També Manolo deixo de ser tan aprofitat amb els seus companys i, a més, gràcies a això, Manolo i Pepe es van fer grans amics.
Clara Fenollosa
Migue era un xiquet molt popular al institut, tots volíen anar am ell, y totes les xiquetes es morien per els seus osos , fins i tot els professors teníen molt afecte a aquest adolescent, i la veritat es que tots el feien amb raó , perque asemblava ser un xiquet bó, educat, divertit, estudiós, gallard i deportista a més de extrovertit. Mia pel canvi, no era nada d’aço , ella sol volía escoltar la seua música, dar les classes coresponents y anarse de volta a casa cada dia, a escepció de que també volia a Migue pero aquest era un secret, ella no el volia per tot açó que tots sabíen de Migue, ella el volia per la seua forma de sonmriure , la forma en la que es quedava pensatiu quan no li interesava una classse, o per quan anava a soles pel carrer y es possava a tararear la mateixa canço sempre, ella li volía per tots aquells detalls que ningú era capaç de veure, però Migue tan sols la veía com a una companya més, o aço pensava Mia ,ja que ella no estava disposta a dirle res, perque sabía de sobra que ella no era el tipus de xica que li poquera agradar a Migue.
Un dia va arrivar un dels amics de Migue anunciant la seua festa per al divendres després de classe, en la seua casa, i per a sorpresa de Mia ella també havia sigut invitada. Mia no tenia ninguna intenció d’anar a la festa, fins que el divendres a l’hora d’eixida Migue es va quedar mirant-la i li va preguntar :
-Mia veritat?, vas a anar a la festa aquesta nit?- Mia asombrada li va contestar .
– emmm… si …crec-
-bé , pots et veu aquesta nit- i es va anar com si nada pel seu camí.
Desde aquella nit les coses començaren a cambiar per a Mia, tots els dies s’anaven a casa junts, quedaven quasi totes les verprades per a fer qualsevol cosa, es contaven les seues vides y problemes diaris com si nada y es entendien como si es conegueran de sempre, s’avien convertit en els mijors amics , el compartien tot , però aun hi havia una cosa que ni Migue ni Mia sabien, i es que estaven boigs l’un per l’altre .
Un disapte, mentre Migue y Mia feien els deures en casa de Mia , Migue es va parar i li va dir:
-Mia… et pot demanar consell per a una cosa molt important per a mi?- aço el va estranyar ja que hi havia estar comportant-se molt estrany fa unes dies.
-clar, que si ja ho saps, que pasa?
-es que , m’agrada una xica, i no se com dirle el que sent per ella- en aquest moment Mia va sentir com si es trencara per dins – crec que la coneixes be, i crec que em podríes dir que li puc fer-
Mia aunque es moria per ser aquella xica, volia al seu amic y volía que fora feliz.
-pos, pense que deuries de cridarla en algún moment que estigueu junts, li tomes la má , y la mires als ulls, i només li tens que dir lo que de veritat sents per ella, y si saps amb certeça que ella sent el mateix la beses.
Migue li va somriure i li va dar un bes al front i replegant les seues coses sen va anar, no sin antes dir-li de quedar aquesta vesprada per a preparar la seua declarsció a la xica.
Una vegada per la vesprada , sen van tornar a veure , i mentre Mia escoltava música esperant a que Migue s’encongtrara amb la seua xica, aquest es preparava per a fer el que anava a fer. De sopte Mia va sentir com li llebaven els auriculars i s’en va donar conte que era Migue, que li estava cogint la má i uns segons després quan va a acavar de dir-li algo que ni havia escoltat, li va tomar la cara amb els dues mans y li va besar.
Alicia Sebastià Gimeno
L’ altre día estava pero el carrera quan hem vaig trobar a una companya que fría temps que no hi veía, estaba molt guapa, portava un monyo llarg y molt mes claro s’havia fet metxes, portaba una camiseta de manega curta del mateix colors que els seus ulls balu claret y un pantalo vaquer curt. Estava molt prima ya que fría temps hi había deixat de fumar. Quan portavem una estona parlant, hem va preguntar:
– Y tu que estas estudiantes al final?
-Estic estudiant segon de carrera de comunicació audiovisual . Y tu que fas?
-Jo estic treballant en una empresa de comercial
-Y com et va amb el teu novio ?
-Be molt be ja porten tres anys
Varem estar parlant de tot fins que ja portavem mig hora parlante de total y ella es va tindre que anar.
Tatiana Torres
Era un diumenge qualsevol, excepte que avui em dirigeixi amb els meus pares a Xeraco gairebé al costat de Gandia on debutaria el meu primer partit de lliga.
– Tinc fam
– Quan arribem et comprem alguna cosa
-Me apeteix un kebab
– Compra’t un per al sopar
-Bona idea..
Ana Benavent Murciano
Un dia qualsevol, una xiqueta de catorze anys amb ulls grans i verds, els cabells castanys i un somriure molt bonica,anava caminant pel carrer quan de sobte va entropessar amb la mala sort de caure i trencar-se una mà.
Ella es va posar molt trist per açò perquè li encantava tocar el clarinet, però amb la mà rota no podria fer-ho fins passat un temps.
Li va comptar a una amiga el que li havia succeït per a desfogar-se.
-Marta, no es que fer, vull tocar el clarinet però no puc.
-No et preocupes, ja falta menys perquè pugues.
– No, falta molt i estic molt trist. -sent! i perquè no proves un altre instrument?
-¿Cual? tots necessiten les manos…
-No, tots no. Sempre pots cantar i tu ho fas molt bé.
-Perquè saps que, Marta? que et vaig a fer cas.
La xiqueta va anar a classes de cant i ara és una cantant fantàstica amb el hobby de tocar el clarinet.
Sense nom
La Traba era un poble molt fester. Tots els caps de setmana, es respirava un ambient sorollós i juvenil, plé de chics i chiques (de 16 a 20 anys aproximadament) buscant un lloc tranquil on poder beure sense ser descobrits per la guàrdia civil del poble.
Ademés dels caps de setmana, les festes del poble són sempre la segona quincena d’agost. Sempre solen venir uns grups d’orquesta coneguts com Estopa o Fito y Fitipaldis. La plaça del poble, que està al costat de la esglèsia, es plena tant de gent que, quan intentes moure’t, o eixir d’alli, estàs per lo menys 20 min apartant al personal com si bucejares en una piscina. En sí, es un poble mitjà, ni molt gran, ni molt xicotet, tinsrà uns tres mil habitants, hi ha tot el que necessites: supermercat, piscina per al estiu, un par de pubs, quatre bars i tres restaurants, un centre comercial xicotet amb tendes de ropa i tecnología, poliesportiu, col-legi, institut, guarderia… i un gran trós de camp per a plantar i respirar aire pur!
La meua pandilla i jo erem amics des dels tres anys, és a dir, de tota la vida. De xicotets jugàvem sempre a l’amagatall, feiem carreres de bicicletes, anàvem a la piscina junts… i quan erem més majors, començàrem a anar de festa, cada vegada més freqüentement. Fa dos anys, a La Traba va passar un succés que va marcar a tot el poble. Joan era un xiquet de la nostra panda d’amics. Era la típica persona que et feia reir a totes hores, quan tenies un problema, li ho contaves i sempre tratava de donar-te sol-lucions, i si no en tenien, et feia vore el lloc positiu de les coses. Joan era un amor, nunca discutia amb ningú, sempre estava per a escolzarte i animarte. Joan va morir, fa dos anys. A soles un mal gest fou necessari per llevar la vida de Joan per davant.
Estavem festejant el final d’estiu, tota la plaça del poble plena, música a tope, alchol… Ens quedàrem sense gel per continuar fent cubates. Aleshores, Joan es va ofrir voluntari per a baixar a casa de Carla, una altra amiga. Ho va fer en moto, ja que estava juny per baixar a peu. Jo em baix ofrir voluntària a baixar amb ell. Quan anàvem pel carrer principal, un cotxe sense mirar al costat, es va creuar bruscament, deixant a Joan sense reflexos ni temps per a reaccionar. Els dos vam caure a terra.
-Joan, Joan! Vaig dir jo locament. -Joan! -vaig cridar altra vegada tras vore que no reaccionava.
-Per favor, una ambulància, per favor! Ràpid! Necessitem una ambulància! – va cridar el conductor del cotxe que ens havia portat per davant, baixant del cotxe molt depressa.
-Desperta! Desperta per favor! Diu-me algo Joan!- Vaig dir jo, histèrica, agarrant-me a la seu camisa, tota plena de sang.
Amb les mans tremolant, i la cara paralitzada, vaig agafar el telèfon, per marcar el número d’emergències. No va a servir per a rés. Quan arribàren, Joan ja no respirava…
Dejar una contestacion