Sempre li havia costat fer-se la cua. Era una xiqueta molt meticulosa i, quan hi havia un sol pel fora de la cua, la desfeia i la tornava a fer de nou. Si miraves a la seva habitació no en trobaves mai una sola mota de pols fora del seu lloc. Era obsessiva i ho sabia, però a ella li agradava ser així. Sempre havia sigut una xiqueta exemplar, qui anava a dir que acabaria a aquest ofici. Es veu que es divertia tant com no havia fet de petita. Molta gent no tindria ni de lluny la valentia que ella pareixia tindre. També és veritat que ningú s’haguera imaginat mai que el mon canviaria tant. Tots els matins es despertava a les set del matí. Es dutxava, es prenia un bon desdejuni i es posava la seva coraça. Era l’últim model al mercat, molt cara per cert, però al seu càrrec era necessària. En eixir de la seva cabina ja tenia en formació a tot el seu esquadró. Cent vint soldats amb les seves coraces i cascos ben relluents, amb les seves respectives naus igual de relluents, a les seves ordres. A ella vore açò tots els matins li agradava, era com ser el centre d’atenció que mai havia sigut al institut. Aquell dia semblava ser com tots: entrenament i simulacre de matí, la vigilància de vesprada i més tard cadascú a la seva cabina, com sempre. Però aquell matí ella tenia un mal pressentiment. Quan ho va vore ja era massa tard. Va caure tant ràpid i amb tanta força que ningú dels soldats va sobreviure. Menys ella. Quan va recuperar el coneixement ho va vore tot: l’explosió l’havia fet un obús llançat per l’enemic, que estava entrant per totes bandes als hangars. Aquell dia va ser l’últim que es va saber res de ella.
Sergio Plaza.
Sempre li havia costat fer-se la cua, raó per la que sempre portava el monyo solt, però ara era necessari. Estava al campionat nacional de salt d’altura amb perxa. L’entrenador li nugava les sabatilles mentre li repetia una i altra vegada la paraula “concentració” ja que ella eixia a la pista en vint minuts.
Quan va eixir dels vestuaris, va veure a tanta gent, tants crits, inclús la càmera de televisió del canal comarcal del seu poble natal, que es va posar molt nerviosa. Era, possiblement, el moment més important de la seua vida. Va agafar la perxa amb les seues mans sodades i tremoloses, en dos minuts la cridaven pel megàfon.
El temps va passar, al donar-se compte ja estava corrent per la pista per a donar-se impuls i botar.
Missió complida, un bon bot sense errors, resultat: subcampiona nacional de salt amb perxa.
Luis Soler.
Sempre li havia costat fer-se la cua perquè deia que no li agradava com li quedava el monyo. Sa mare la renyia contínuament per a que es fera la cua, ella replicava però finalment sempre se la feia.
Un dia la xiqueta es va alçar a plena nit, enfadada per les continues bronques amb sa mare per fer-se o no la cua, i va decidir anar cap a la cuina. Una vegada en la cuina va agarrar les tisores que hi havien en un caixó i sense pensar-se-lo dues vegades es va tallar tot el monyo amb el que es feia sempre de mala gana la cua.
A la matinada següent l’alçada de la mare va ser horrorosa, ja que quan va anar a l’habitació de sa filla i va vore el cabell que s’havia fet va donar un fort crit. Després del primer shock de la mare a la filla li va fer gràcia la reacció de sa mare i li va dir que a la següent vegada li deixe fer-se el monyo que ella mateixa vullga.
Nacho Montesinos Beltràn 2 Bach Científic
Sempre li havia costat fer-se la cua, ara, no obstant, no hi havia cabell per agafar. Va ser detingut en una manifestació contra el règim opressor del seu país .Volia canvi, democràcia, llibertat. Ara, per defendre el que considerava just, es podria en aquella presó, on cada dia era un miracle el sobreviure. De totes maneres, per a ell, la vida ja no tenia sentit. Solament esperava el dia de la seua execució. Esperar, esperar, esperar. Aquella agonia era inhumana, insuportable. L’únic atisbe d’esperança era el futur. Un futur per a la seua família on a pesar d’haver perdut un fill, podien ser feliços, gracies a la lluita de gent com ell. Era la seua única esperança.
Alvaro López
Sempre li havia costat fer-se la cua, no parava de tocar-se el pèl però sense dubtar-ho era la mas bonica de la classe. La primera vegada que la vaig veure va ser en la classe de matemàtiques, ací estava amb el seu vestit blanc y la seua cua, demostrava un poc de timidesa però era normal ja que era nova. Un dia en el pati em vaig decidir hi ha parlar-li, ja que estava sola, ens vam fer molt amics, anàvem y tornàvem junts del col•legi inclús quedàvem per a fer els deures. Després d’ uns quants mesos es va alejar no entenia el perquè però després vaig entendre se ’n anava del país pel que havia escoltat. Van passar die des de la seua partida quan vaig anar a sa casa que estava prop de la meua simplement per a recordar aquells bons moments que vaig viure amb ella en aquell lloc.
Karen Daiana Arispe (Segon de batxiller)
Sempre li havia costat fer-se la cua a Laura. La seua mare tots els matins, a les vuit en punt s’alçava per fer el desdejuni. Laura de 5 anys a les vuit i cuart començava a obrir els ulls, sempre li havia costat matinar, a les vuit i mitja anava a la cuina i desdejunava un got de llet, unes galetes y fruita, quan acabava de desdejunar anava a la seua habitació i es posava la roba per anar al col•legi, després anava al bany, sempre volia fer-se una cua però mai li eixa bé, sempre li demanava ajuda a la seua mare.
Un dia quan la seua mare va arribar per fer-li la cua, ella li va dir que volia aprendre, la seua mare es donava compte que la seua filla es feia major, li va ensenyar y al dia següent ella soleta va aconseguir fer-se la cua i mirant-se a l’espill va traure un somriure de satisfacció.
Bea Sanchis Clement 2º batxiller
Sempre li havia costat fer-se-la cua. Li agradava més portar els cabells despentinats i que el vent les hi pentinara. Deia que així els seus cabells podien ser lliures i no estar-ne encerrats a una cua, i així era com es sentia, encarcerada per la situació que li havia tocat viure.
La seua família sempre havia estat unida, fins que la seua mare va emmalaltir, ells van cuidar-la tot el que pogueren, però, a la fi, la infermetat va guanyar la batalla.
El seu pare es va sumir en una profunda depressió però un dia tot va canviar. Va aparèixer aquella dona que al principi semblava un àngel i amb el temps s’adonaren que era més un àngel caigut.
I així estava, encarcerada, com els cabells de la cua que mai li havia agradat fer-se.
Evelyn Deligeorges
Sempre li havia costat fer-se la cua, era una d’eixes xiques que preferien anar amb els cabells solts i pentinats a pasar-se déu minuts fent-se una cua perfecta, sense cap pèl solt. És per això que tampoc feia esport quan tenia un poc de temps lliure, aprofitava per a llegir, donar una volta o simplement vore una pel•lícula acomodada al seu sofà sense altra companyia que un bon bol de roses. Perquè ella era així, sense complicacions però tampoc com les típiques avorrides que prefereixen xarrar de les desgraciades vides del demés en lloc de prendre una mica el sol.
Carmen Reina 2º batxiller
Sempre li havia costat fer-se la cua. A ella li agradava mes anar amb els cabells a la cara. Deia que era per a que no es veieren les seues marques. No les suportava. Con se las havia fet ningú lo sabia i ningú s’atrevia a preguntar-li, però un dia la meva germana ho va fer. Estàvem les dos jugant en casa i, de sobte, va entrar a la habitació i se’l va dir. La meva convidada es va tornar seria i a continuació va començar: “Va ser fa dos anys i es també la raó per la qual ens vam mudar. Era de nit i estàvem tots a casa. Tota la meua família estava al menjador i jo estava dormint quant el radiador elèctric va explotar. El foc es va propagar ràpidament i jo vaig quedar envoltada en flames. Quant començava a cremar-me el meu pare entrà a l’habitació i en va treure però jo ja tenia la cara cremada”.
Irene Bacete Pérez.
Sempre li havia costat fer-se la cua però, aquell dia li va costar encara més. Estava nerviosa. No s’ho podia creure, li havia arribat la carta tan esperada, l’angoixa de no rebre-la li havia costat nits i nits d’insomni però, ara ja no valia amoinar-se. Ja havia arribat. Per fi tindria al nen en braços, podria acaronar-lo i cantar-li cançons fins que es quedara adormit. Per fi era mare. Va agafar les claus i la bossa i va pujar al cotxe, va tractar de tranquilitzar-se. Va respirar i inspirar un parell de vegades i arrancà el cotxe. Però no duia deu quilòmetres quan s’aparà i esclatà a plorar, recordant la pèrdua de la seua nena.
Marta Guiral Raya.
Sempre li havia costat fer-se la cua. Quan tenia cinc anys la seua mare va començar a dir-le com es feia, però li va costar molt aprendre com fer-ho. Va ser un grau problema per a ella, perquè les seues amigues es burlaven i no paraven de dir-le que no savia fer res. En eixos temps la moda consistia en portar cua per a qualsevol lloc, des de anar per casa fins a anar de festa. Totes les xiquetes la portaven i qui no la portava es considerava lletja i fora de moda. Aquesta xica va tindre una dura infància i adolescència, ningú volia anar amb ella. Aleshores va decidir començar un curs de perruqueria als vint anys. A dia de hui, als seus trenta-cinc anys és la millor perruquera del món.
Jancarlo Pino
Sempre li havia CoStat fer-se la cua desde l’incidente del 5 d’abril. Aquell va Ser El Día Que li Cambia la vida de una Raquel.
Tot començà ONU mati d’estiu quan la Hannah Convida un Raquel al seu Xalet un Tírig. Pateixia Un Dia, altre normales qualsevol com, En que les cuotas Amigues jugaven amb les cartes a la terrassa, però de sobte ONU Troç de Sostre es caigué al Braç de Raquel. A Eixe momento din d’tot molt Passa rápida.
Quan la Raquel es despertà a l’hospital de intentar va aixecar-se i s’adonà De Que li faltava Braç un.
Eva Puchades
SEMPRE LI HAVIA COSTAT FER-SE LA CUA. Joan tenia vint-i-set anys i des que era adolescent portava els cabells llargs, a l’altura dels muscles. Ell era empresari i li agradava vestir-se de manera elegant, ja que al món dels negocis l’aspecte pot influir en l’opinió que té la gent de la teua professionalitat. De fet a molta gent li desagradava que portara els cabells llargs, però ell no pensava renunciar a ells. Així doncs, haguè de recollir-se’l, però la cua li costava massa: a la millor no era perquè fora dificil, és possible que fora pel fet d’haver de fer-se una cua quan a ell li abellia portar-lo llarg.
Hannah Gonzalez
Sempre li havia costat fer-se la cua desde molt xicoteta. Ainhoa havia nascut sense dits en una mà, amb un monyó. Al llarg de la seua vida ha tingut que afrontar i superar tots i cadasqun del reptes del dia a dia. Per a ella, no va ser fàcil però sempre encontrava la manera de conseguir el que es proponia. Molta gent que no la coneixia es compadeixia d’ella. En canvi la seua família, amics i molta mes gent sabien que mai es rendia; era una lluitadora.
Poc a poc va superar cada problema amb un somriure. Un dia a Ainhoa li varen canviar la vida amb una pròtesis i va ser uns dels dies més feliços i significatius de la seua vida. Ainhoa amb un muntó de d’ambicions i somnis al fi els podia complir sense cap dificultat, però sempre recordant que si lluites per els teus somnis amb dedicació i treballant dur els aconseguiràs superant qualsevol obstacle.
Raquel Quesada 2ºBAC
Sempre li havia costat fer-se la cua ja que Maria tenia el cabell molt llarg, Per això sempre ho tenia enredat, per que no podia pentinar-se-lo.
Maria cada estiu se ho tallava com un home, d’aquesta manera evitava pentinar-se cada mati i així no tenia que sentir el fort calor dies i dies d’estiu a Valencia.
En hivern Maria es deixava el cabell un poc més llarg i es posava una diadema per a dissimular els seus endrets. Quan podia es feia un topo un poc despentinat, així els seus endrets no li causaven problemes, però quan Maria volia fer-se la cua li resultava molt complicat ja que cada vegada que ho intentava tenia el cabell molt curt o sentia dolor al passar la pinta per el seu cabell.
Alicia López
Sempre li havia costat fer-se la cua. Quan s’alçava pel matí, no n´hi havia manera d’agarrarse eixos pèls. Podria ficar-se tots els productes del supermercat, o els especialitzats de la perruqueria, els més cars, els barats, que mai trobava, de cap manera, ni amb l’ajuda de ningú, agarrar d’una volta tots eixos cabells encrespats que tenia la xiqueta. No us penseu que sols era l’encrespat eixe problema, tenia els cabells tan durs, tan intratables, que en dihuit anys que havia complit la xiqueta feia sols dos mesos, no havia triat mai la forma perfecta de fer-sen la cua.
Fins que un dia, la xiqueta es va quedar plorant i plorant davant l’espill. No podia creure com, amb certa edat que tenia, no havia aconseguit mai fer-se la cua amb la perfecció i naturalitat que totes les seues amigues i companyes l’aconseguien. Era una cosa tan simple…
Un dia va agafar un producte del supermercat, dels més barats, dels més simples, d’eixos que agafes per agafar, sols per provar. Quan s’el posà als cabells, no va poder creure el que li havia passat… El seu cabell es tornà suau com el cotó, voluminós però bonic i tractable alhora. La xiqueta havia trobat la solució al seu problema, no tan important, però problema, que per ràbia, per orgull, o pel que siga, havia arrossegat tota la seua vida.
Aleshores, la xiqueta, s’adonà compte que en la vida, tot el món té problemes, alguns importants, altres menys importants. Però sempre hi ha un camí, i la solució pot estar allà on menys t’ho esperes.
Clara Lucas.
Dejar una contestacion