M’agradaria ser aquella xiqueta de fa onze anys, aquella que no tenia preocupacions, obligacions ni responsabilitats. Tal vegada siga egoista i no accepte la vida que tinc, però així ho sent. No m’agrada esta vida o potser no m’agrade com la visc. A vegades voldria retrocedir el temps i ser sempre una xiqueta. Recorde que m’encantava anar al col•legi, veure els meus amics i sobretot passar eixes hores de temps lliure somiant que era una princesa i tot era perfecte. Eixos anys en què sentia que tenia amics de veritat i que mai m’anaven a fallar. Pensar que la nostra amistat seria per sempre i per a sempre, que mai acabaria però desgraciadament, a mesura que passaven els anys, em donava compte del que en realitat consistia la vida, que el meu món de fantasia y color no existia .
Totes eixes il•lusions, somnis i pensaments que romanien en la meua ment s’anaven esvaint amb el pas del temps i el pitjor era que tot anava canviant. Ara sóc major, em done compte del que succeeix al meu voltant, a més, he aprés que res és per sempre. Potser serà eixa típica frase que solem dir els adolescents, però al cap i a la fi és certa. Cada un segueix els seus propis camins i així ho van fer els meus amics de la infància, la meua amistat amb alguns d’ells s’ha acabat i sé que és per sempre. Altres en canvi inclús romanem junts, però no tot és igual. Simplement ja no hi ha confiança i molt menys eixes rialles de xiquets que solia haver-hi abans.
La gent canvia a vegades, alguns ho fan per a mal; per esta raó pense que és millor ser un xiquet, tot és millor i més fàcil. A vegades he somiat anar al país de Mai Mai, on no et fas major i tot al teu voltant és feliç i alegre però, què puc fer? No és més que un somni. Ara puc veure el món d’una manera diferent del que ho veia abans. És un món ple d’hipocresia, mentides i falsedat. Sent que no tinc amics de veritat i que no puc confiar en ells, o potser no em donen eixa confiança que necessite. Sé que al meu voltant tinc persones bones que són verdaderes, que passe el que passe sempre romandran en el moment en què ho necessite. Potser serà la meua culpa, em costa confiar en les persones, crec que eixa sensació va nàixer a través de les experiències que a mesura he anat vivint, però és quelcom irremeiable.
No busque que al món, ni de bon tros, les persones siguen perfectes, perquè tots sabem que no és possible, potser en això consistisca la vida, en imperfeccions, però sabeu una cosa lectors? no m’agrada. No obstant això no puc fer res, només em queda seguir cap avant i somriure-li a la vida o almenys això, intentar-ho: buscar noves experiències que tal vegada em facen veure les coses d’una altra manera i acceptar la realitat tal com és. Segurament alguns dels que estigueu llegint açò pensareu, que em menge massa el cap pensant en açò, però…no us ha passat açò alguna vegada?
No sabeu quant anhele tornar arrere, tindre només sis anys: fer avions de paper i pensar que en quant queia se m’esvaïa el món, pensar que l’amistat i l’amor valen més que els diners, dormir deu hores totes les nits, abraçar els meus pares, trobar en ells tot el consol, sobretot pensar que el món és just sent honestos i racionals. Però segons pareix a mesura que madurem, anem perdent tots eixos valors. Almenys el que em manté amb un somriure, és saber que tota persona té un xiquet en el seu interior i que ningú va deixar de ser-ho perquè això és el que realment és verdader.
Pamela Amaguaña, 4t ESOB
Dejar una contestacion