Júlia

Júlia volia ser periodista, una gran editora de revista, i fins i tot, ser l’autora d’un llibre. La vella Júlia ha mort. El reflex que ofereix l’espill és el d’una xica demacrada. Júlia tenia la pell rosada, els llavis carnosos i un cos amb el qual la roba no li jugava males passades. Ara, l’ombra d’aquella antiga xica es reflecteix en el mirall, l’ombra és esquelètica i pàl•lida, amb la boca desencaixada i amarga de tant vomitar.
Escolta a la seua mare plorar, sabent que una vegada més, la seua xiqueta torna a condemnar-se en el bany, estrenyent unes manilles que no sap si podrà alliberar. Tal vegada plora pel seu pare, que es va anar de casa per les contínues baralles que tenia amb ella. És culpa de Júlia, repeteix l’espill. I l’ombra, cada vegada més fosca, li inquireix que comence el procés.
Les últimes llàgrimes rellisquen també a la tassa del vàter, com la bilis que acaba de llançar. Les mans li tremolen mentre s’incorpora. Li crema la gola de tant vomitar, i els dits índex i cor li couen de tant fregar la seua gola. Odia reconèixer-ho, però cada vegada que fa cas a l’ombra de l’espill, es sent menys culpable.
Es llava les mans i la boca. Tira de la cadena i lleva el pestell. Sent els passos de la seua mare, que inquieta, l’havia estat escoltant.
-Júlia, jo… no sé què fer… -diu amb la veu entretallada.
-Deixa’m, mare.
Ràpidament s’amaga en la seua habitació i passa el pestell, que fa poc va instal•lar encara que la seua mare li’l prohibira. Torna a sentir-la plorar, i escolta com marca un telèfon mòbil.
-Què vols que faça? Jo… No… No insinues que la culpa és solament meua, és també la teua filla.
La seua mare crida. Sap amb qui parla. Troba a faltar al seu pare, desitja que torne a casa, i tot continue com sempre. Vol tornar a dormir sense culpabilitat, i despertar plena de vida, amb ganes d’anar a classe i acabar el batxillerat. Ara, en canvi, els seus dies es resumeixen a anar a l’hospital i parlar amb una psicòloga, i un grup de xiques, que segons les classifiquen, són igual que ella. Júlia sap que no és així, quan fan preguntes sobre el per què del seu comportament, elles contesten amb:
-És horrible estar grossa, no suportaria utilitzar una 38.
-Vull estar més prima.
-Una xica sexy no ha de pesar més de 45 quilos.
Júlia no pensa així. Simplement, quan fa el que fa, es sent alliberada, sense culpes, amb menys estrès i més lleugera. Si un dia no vomita, li entren els atacs d’ansietat, comença a menjar-se les ungles, i moltes vegades, arriba a fer-se ferides pels nervis. De vegades, es sent bé quan parla amb la seua psicòloga, la doctora Ana Becker, però unes altres, sent odi cap a ella per les coses que li diu, solament vol menjar-li el cap i fer-li sentir culpable de milions de coses, com la separació dels seus pares. Algunes converses mai porten a cap fi, i fa que en arribar a casa, Júlia senta de nou les incontrolables ganes de buidar el seu estómac al bany.
-T’has preguntat per què tens aqueixa necessitat de provocar-te el vòmit?
-No.
-Estàs malalta, eres conscient d’açò?
-No estic malalta.
-Sí que ho estàs, creus que vomites quan vols, però realment no pots controlar-ho, i si no ho intentes a partir de ja, no podràs fer-ho.
-Sí que ho faig quan vull.
-I per què ho fas?
-Ho faig perquè vull, t’ho acabe de dir.
Cada dia, les cites es converteixen en un bucle infinit, on les mateixes paraules es repeteixen una vegada i una altra sense arribar a cap conclusió. No entén per què no la deixen en pau, cadascun té els seus petits vicis. La mare fuma, i cada vegada més, i no l’obliguen a anar a un maleït psicòleg. Ella solament vol sentir-se bé amb ella mateixa, i sap que per a estar-ho, el preu que ha de pagar es troba en els seus dits i gola.
-Júlia, per favor, cada dia estàs més pàl•lida i prima. Fes el favor, i menja bé -li solen dir les seues amigues quan la visiten, perquè des de fa un any, ja no va a l’institut.
-Si menge bé -contesta.
-Saps a què em referisc.
Si que sap a què es refereix, però odia que no l’entenguen, s’exaspera quan li diuen que és pel seu bé. Què sabran els altres sobre el que està bé per a ella, i què li convé!
-Per favor, bonica, intenta-ho almenys durant una setmana, és l’única cosa que et demane -li implora la seua mare amb llàgrimes en els ulls.
Júlia s’acovarda davant l’expressió de la seua mare, sent moltíssima tristesa quan la veu plorar. Li agradaria complaure-la, però sap que si ho fa, serà pitjor. L’ombra la renyarà, no vol comprovar el seu càstig, així que, com cada dia, acudeix a l’hora indicada al bany. Es despulla, i es contempla en sostenidors i bragues, davant de l’espill. Les costelles cada setmana estan més marcades, i la pell del seu ventre es corba cap a dintre, deixant un horripilant buit entre la seua cintura i el seu pit. Els omòplats estan més eixits, i els seus braços semblen cordes, que s’uneixen a unes mans pelades pels sucs gàstrics amb els quals es troben diàriament. Somriu. Mira a terra, i veu que la bàscula ha desaparegut de l’habitació. Sap que la doctora li va ordenar a la seua mare que l’amagara. En realitat no li fa falta, el pes és solament un nombre, no li interessa. El que realment ocupa tot el seu ésser és la imatge de l’espill. L’ombra li somriu, sap que és l’hora. Així que, acatxa les seues fines cames i resa al tron que la converteix en princesa, aqueix excusat de porcellana blanca que li serveix de recolzament en la seua vida, i en aquest moment. Quan introdueix dos dits en la seua gola, i els agita provocant una arcada, escup. Torna a introduir-los i aquesta vegada els agita més. Una altra arcada li puja per l’esòfag i es converteix de nou en simple saliva. Es sent frustrada, cada dia li costa més vomitar, el seu cos s’ha anat acostumant a aquesta rutina, i progressivament ha d’augmentar les seues sessions. No es dóna per vençuda, i ho intenta novament. Aquesta vegada dóna resultat. Una barreja de creïlles, arròs i fruites ballen en l’aigua del vàter, alliberant una forta pudor. És el perfum de la victòria. S’asseca les gotes que s’han acumulat en els seus lacrimals per l’esforç i s’alça. Tira de la cadena i torna a mirar-se a l’espill.
-Cada dia estàs més bonica -li somriu l’ombra de l’espill.
Ella es sent lloada, creu que l’ombra l’ajuda, però no pensa ni per un moment que fa temps, que el reflex de l’espill ja no és el seu, és la mort, que a poc a poc acosta la dalla al coll de Júlia per a portar-se-la.