L’any 1834, València.
Una xiqueta criada amb modals;
el pare és ric; la mare, tenaç.
Passen els anys,
aprén a cantar;
ja amb 16 anys
ha arribat a l’edat de casar
amb un home ric
que la vida li arruinarà.
Pobra Maria
tan bona, somreia;
sols pot sofrir,
no es pot queixar,
no té ajuda
ni quasi per berenar…
sempre tancada
sorda se’ns va a quedar
perquè el seu home sols sap cridar,
sempre treballant.
-No et pintes, Maria, tots els homes
et miraran.
No et pose eixa camisa, massa bonica
et fa.
22 anys té ja, pels 5 fills va,
(anem camí del 6é…).
Ja no sap què és el sol
ni la música que ara s’escolta.
Agafà els seus fills i fugí per a Zamora.
Ves-te’n amb ta mare, que tant t’adora.
Maria ja és feliç;
amb sa mare cria els cinc fills.
Va fugir del marit
que tant la va fer sofrir.
Dejar una contestacion