Fang espès. Intentes treure el peu. Fas força. Costa però saps que ho aconseguiràs. Saber-ho et dona més forces i et permet continuar estirant. I quan ja penses que vas a treure’l, te n’adones que no. Que has de descansar perquè no pots més. Passa el temps, i penses que has de tornar a intentar-ho, però et molesta la idea de que ja has malgastat forces en intents anteriors…
Prens forces, i en treus d’on no hi ha. Tornes a intentar-ho. Aquesta vegada sí. Lluites per treure el peu. Ho estàs aconseguint. Ja veus els cordons almenys. Bruts. Però ara sí que tens forces, creus que ho pots aconseguir. De fet, ho estàs aconseguint. Continues esforçant-te. Veus que l’esforç ha valgut la pena. Ara la principal preocupació és evitar que la sabata es quede al fang. Però no és molt difícil. Vinga, un poc més. Ho tens, ja sols et falta un poc. I per fi, en un últim esforç, la traus. Tens el peu humit i gelat, la sabata i el calcetí bruts, però això no té massa importància, ja que amb el temps serà netejat.
Satisfet, veus que ho has pogut superar, i te’n alegres. Tot va bé. Fins que, quan ja has llevat del teu cap el mal tràngol que has passat per a continuar caminant, te n’adones que sense adonar-te’n has tornat a clavar el peu al fang.
Ismael Sempere Mirón, 1r BAAR
Dejar una contestacion